Ara sí! Aquest migdia he aprovat el pràctic del cotxe! Després del fracàs de la setmana passada, avui ho he tornat a intentar i per fi ho he aconseguit. Després de les incontables pràctiques que he fet i dels  centenars i centenars i centenars d’euros que m’he gastat, ja era hora.
Bé, ara només em queda esperar a què em donen el resguard que em servirà per a conduir mentre m’arriba el carnet. Per a celebrar-ho, ací baix vos deixe una altra cançó dels Black Sabbath, el protagonista de la qual (hi ha qui diu que és Gandalf i hi ha que diu que és el camell que els passava la droga a Ozzy i companyia) sembla que no té el carnet, ja que sempre va caminant. Pobre.

Never talking,
just keeps walking,
spreading his magic.

Compartir

Finished with my woman,
’cause she couldn’t help me with my mind.
People think I’m insane,
because I am frowning all the time.

All day long I think of things,
but nothing seems to satisfy.
Think I’ll lose my mind,
if I don’t find something to pacify.

Can you help me,
occupy my brain?
Oh yeah!

I need someone to show me,
the things in life that I can’t find.
I can’t see the things that make true happiness,
I must be blind.

Make a joke and I will sigh,
and you will laugh and I will cry.
Happiness I cannot feel,
and love to me is so unreal.

And so as you hear these words,
telling you now of my state.
I tell you to enjoy life,
I wish I could but it’s too late.

Paranoid - Black Sabbath

Compartir

Daninoble d’El Cadafal ha decidit guardonar-me a mi i a dos bloguistes més amb el premi Pedraforca de blogs escrits en català. Les normes d’aquest premi són les següents:

• S’atorgarà a blocs escrits en català, que a opinió del que l’atorgui sigui un bloc de qualitat, pels seus continguts, tant literaris, personals o d’entreteniment.
• Cada premiat podrà fer entrega de 3 premis .
• La imatge del premi si és possible es penjarà al bloc.

Bé, encara que es fa difícil elegir tres blogs de tots els que visite assíduament, els meus tres premiats són:

• El vol de l’home ocell
• A garrot de la llei
• Blog del Departament de Llatí de l’IES Pedreguer

Compartir

És increïble. Colles de xiquetes pel poble, amb les cares pintades, cridant «viva España», «podemos», «a por ellos oé, a por ellos oé» i altres foteses d’aquest estil. Més banderes espanyoles pel poble, que senyeres als balcons per festes (menys mal que no n’han posat cap amb l’àguila de Carles V com les que he pogut veure per la tele en algun que altre partit, això ja haguera estat el súmmum). Tot el País Valencià (o en aquest cas hauria de dir Comunitat Valenciana?) mobilitzat amb la roja (llija’s en valencià, per favor).
Bé, consumada (que no consumida, per desgràcia) ja la victòria i escoltant els castells de focs que estan llançant-se a tots els pobles de la contornada, només em queda esperar que l’eufòria no dure massa i que tot torne prompte a la normalitat. Esperem que així siga.

Compartir

Aquesta vesprada, aprofitant que estic al poble fins dilluns, he anat a la perruqueria i com cada vegada que vaig he passat l’estona escoltant xerrar les dones majors del poble.
Com de costum, han començat parlant de la filla de fulano de tal que es casà l’altre dia, de l’home aquell del Carrer del Sol que es morí ahir, de la basca que està fent aquests dies… I com no podia ser d’altra manera, ja que sembla que és el tema que més els agrada, han acabat parlant de quan elles eren joves —la mitjana d’edat seria d’uns 80 anys aproximadament— i comparant aquells temps amb els actuals.
«Com ha canviat tot» dèien, i no els falta gens de raó. La seua generació és una de les que han viscut tots els canvis del segle XX, que no han sigut pocs. Quan van nàixer aquestes dones, Pedreguer no era més que un poble de llauradors, que vivia de la pansa i dels cultius de secà. No hi havia llum elèctrica, els carrers no estaven empolats, no hi havia aigua corrent ni clavegueram. Els homes anaven al bancal amb el carro i l’haca, amb les espardenyes d’espart i l’aixada al coll. No hi havien massa medecines, i la gent només eixia de la comarca per anar a la mili, per qüestions puntuals de papers i de metges i en casos extrems per anar-se’n a guanyar-se les garrofes a l’Amèrica.
Tot això que ara ens sembla propi d’un altre món, ho vivia la gent dels nostres pobles fa menys de cinquanta anys enrere. Les noves generacions, nascudes en l’abundància i en l’ara-ho-vull-ara-ho-tinc, no valorem moltes vegades que isca l’aigua de l’aixeta, o que s’encenguen els llums de casa prement un botó. Els meus pares passaven els estius a caseta, però en comptes de banyar-se a la piscina, el que feien era empilar la pansa quan plovia, anar a plegar i descorfar les ametlles, xarcolar el bancal… Jo ja no he empilat pansa, he plegat molt poca ametlla i gairebé no he xarcolat cap bancal, i això és només un exemple de com ha canviat tot en una sola generació.
M’agradaria pensar que hem canviat a millor, i en major o menor mesura crec que així és; però no pel fet d’haver deixat enrere tot això hauríem d’oblidar-ho.

Compartir

Llegint la wikipedia en espanyol m’he trobat amb un fet curiós que ens demostra com la Història es veu de diferent forma depenent de si aquesta ens afecta o no. Mireu.
Resulta que a l’article en castellà sobre el Regne Unit ens diu el següent a l’inici de l’apartat dedicat a la història d’aquest estat: «Con el Acta de Unión de 1707, los reinos separados de Inglaterra (incluyendo Gales) y Escocia, que habían estado en unión personal desde la Unión de las Coronas en 1603, acordaron una unión política, formando así el Reino de Gran Bretaña. El Acta de Unión de 1800 unió el Reino de Gran Bretaña con el Reino de Irlanda, que había caído gradualmente bajo control inglés entre 1541 y 1691, para formar el Reino Unido de Gran Bretaña e Irlanda en 1801». O siga que el Regne Unit de la Gran Bretanya sorgeix quan anglesos (i gal·lesos) i escocessos signen la Union Act de 1707, i el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda quan britànics (és a dir, anglesos, gal·lesos i escocesos) i irlandesos signen la Union Act de 1800. Ambdós regnes, tant l’escocés com l’irlandés (el gal·lés també, però molt abans), havien caigut feia temps sota el control dels monarques anglesos, però continuaven sent estats diferents, i les tres corones no s’integraren en un mateix estat fins a la signatura de les respectives Actes d’Unió. Allà tot això ho saben i ho accepten sense cap problema.
Ací baix, però, sembla que la cosa no va pel mateix camí. Si anem a l’article de la mateixa wikipedia sobre Espanya, aquest ens dóna a entendre que aquesta naix ja a l’Edat Antiga, ja que l’apartat dedicat a la història de l’Estat Espanyol comença abans de l’arribada dels romans a la península Ibèrica; no com en l’article dedicat al Regne Unit, on l’apartat d’història comença amb la creació de l’Estat Britànic, no abans. Per a la història anterior a la Unió hi ha altres articles titulats Historia de Inglaterra, Historia de Escocia, Historia de Irlanda…
En el cas d’Espanya, a pesar que el monarca ja era el mateix per a tots els regnes des de la unió de les corones de Castella i Aragó el 1479, no fou fins a la Guerra de Successió de 1701-1715 que tots els regnes independents confederats foren incorporats a Castella, creant-se, ara sí, el Regne d’Espanya. Curiosament, el que al Regne Unit fou per voluntat pròpia i acord pacífic, ací tingué lloc per la guerra i el «dret de conquesta».
No sóc expert en el tema, sinó solament un aficionat, però em sembla que podríem (tots) deixar-nos de manipulacions i demagògies, que ja va sent hora. Almenys en això podríem aprendre un poc dels britànics.

Compartir

— ¿Qué es eso, Fred?
— El otro día descubrí que soy obispo de Osnabrück. Es increíble lo que uno llega a ser…

Aquestes paraules les he extret de la pel·lícula La follia del rei George. El film ens conta en clau d’humor la depresió que patí Jordi III, rei de la Gran Bretanya, deprés de perdre les colònies nord-americanes el 1783.
Les paraules pertanyen a una escena en què el príncep de Gal·les (futur Jordi IV) li pregunta al seu germà Frederic, duc de York, per la medalla que porta a la mà  i que acaba de traure’s d’una de les butxaques del seu vestit. Potser així, a seques, no faça massa gràcia, però ens serveix d’exemple per a reflexionar sobre el concepte de monarquia i de la gentola que la conforma, així com de tota la colla de llepaculs, cort se’n diu, que s’hi aplega al voltant buscant aconseguir algun favor o benefici.
A la pel·lícula podem veure com ja al segle XVIII la monarquia era un element purament ornamental («Toda la realeza está podrida. Ya quisiéramos la sabiduría de América» diu al film un dels ministres del govern de Sa Magestat) i que, almenys a la Gran Bretanya, el poder estava en mans del Parlament.
La pel·lícula està molt bé i ens pot servir per riure’ns una estona a costa de reis, reines, prínceps, cortesans, i demés xusma.

Compartir

Roma nasqué com una aldea governada per reis. Segons la tradició se’n succeïren set, durant el regnat dels quals la ciutat de Roma cresqué i es desenvolupà. Al voltant de l’any 505 aC, el rei Tarquini el Superb fou enderrocat i es posà fi al sistema monàrquic. Encara que la llegenda ens diu una altra cosa, resulta més fiable creure que el vertader motiu que produí la fi de la monarquia fou la voluntat dels nobles patricis de posar fre al poder del rei, fins aleshores il·limitat [1].
Caiguda la monarquia, s’inaugurà la República, que restà sota el control dels patricis. La plebs, però, no es resignà a continuar sotmesa com en temps dels reis i s’inicià un conflicte pel control del sistema polític. La lluita continuà i no fou fins al 451 aC, davant el perill d’una guerra exterior, que s’intentà buscar la solució. Així, es creà el decemvirat, una comissió constituïda per deu homes, amb plens poders per legislar i establir una Constitució i un codi jurídic. Amb aquesta legislació es pretenia posar límits als poders dels cònsols i dels patricis i alhora establir els drets de la plebs, fins aleshores marginada del sistema polític i explotada per les classes superiors.
Aquests decemvirs governaren justament i prompte presentaren deu taules de lleis perquè foren examinades i esmenades. Després d’un breu període de debat, les centúries les aprovaren i foren elevades al rang de lleis. No obstant, alguns temes quedaren pendents i l’any següent s’elegiren nous decemvirs. En aquesta ocasió, els decemvirs obraren de forma injusta i capritxosa, però aconseguiren redactar dues taules de lleis, que també foren aprovades. Aquestes dues taules, sumades a les deu anteriors, conformen les Lleis de les XII Taules (duodecim tabularum leges).
A partir d’aquest moment, les XII Taules (la primera i única codificació legal de la República romana) foren la base de la llei romana, sobre la qual anà bastint-se al llarg dels anys l’edifici de la Constitució republicana [2]. El conflicte entre plebeus i patricis perdé la seua intensitat inicial, però es mantingué viu al llarg de tota la història de la República.

———
[1] GUILLÉN, J. Urbs Roma: Vida y costumbres de los romanos (2000), pàg. 67
[2] LINTOTT, A. The Constitution of the Roman Republic (2002), pàg. 38

Compartir

Il buio è quì negli occhi tuoi,
Ma non è il diavolo che indossi.
Il male è quì dentro di noi,
Ed è un silenzio che ci strangola.

Extret de la cançó Mi fai incazzare de Gianna Nannini

Compartir

Recorde dels apunts d’Història de primer de Batxillerat que una de les reivindicacions de la Primera Associació Internacional dels Treballadors (AIT) era l’establiment de la jornada laboral de 8 hores. La I AIT fracassà per tensions internes, però els seus ideals els recuperà anys més tard la II Internacional i, després de la desfeta d’aquesta arran de la I Guerra Mundial, continuaren vius en les reivindicacions dels moviments obrers que vingueren després.
Ara, però, 144 anys després de la fundació de la I AIT, sembla que els seus principis han quedat oblidats, ja que els ministres de Treball de la Unió Europea han aprovat una nova directiva que permet ampliar la jornada laboral fins a un màxim de 65 hores setmanals.
Si Marx, Engels, Bakunin i companyia alçaren el cap…

Compartir